Adrià Puntí - Solitud

Com un mossèn ben sord,
tot confessant un cor de muts,
la solitud em rep amb un ram de flors.
Hola, bon dia. Benvingut, què tal, com et va?,
seriosa digna d’un galant.

Enganxosa amiga, fleuma i figa flor,
sense previ avís et vindrà a visitar.
Innocent, quan menys fa falta et ve a trobar
de bon cor, de bon gust.
Hi ha algú que a la fi no et vol,
hi ha algú sense rancor.

Com un senyor l’he convidat a un te melós,
hem xerrat junts amb pau pels descosits.
Tots dos, fins tard, perduts, hem passejat pel port,
hem barrejat un cigarret, ben tous fent tombs.
Tots junts hem renegat del temps,
com bons cosins hem anat al llit.

Idiota i crua, llefiscosa amb gust,
xiripitiflàutica ambulant,
quan menys fa falta et ve a trobar, innocent.
Hi ha algú que a la fi no et vol,
hi ha algú sense rancor.

Signes del temps, on ets?
Sota el cobrellit,
a cada voraviu, rera cada cul,
tot fent un pipí, cosint calçotets,
ebri recordant el pa amb vi, oli i sal.
Li he picat l’ullet amb riure de peix,
delicadament li he volgut dir adéu,
s’ha enrampat la mà, de genolls plorant
m’ha agafat el pit ben fort, m’ha dit:
no, no em deixis mai, mai sola...

Pepalallarga, Adrià Puntí. 1997.